Blo

< P'atrás  |   P'alantre >


La Tierra d'Alba

2008 / 11 / 04 - La Nueva España

La Tierra d'Alba

Alba ye’l nome propiu d’Escocia. Pero, tamién, dientro de l’Asturies Cismontana, la Tierra d’Alba ye una de les comarques del sur, onde la vega del Esla déxase bañar poles últimes agües del ríu Aliste.

La Tierra d’Alba

Estrabón y Plinio’l Vieyu llamaron a esta comarca “Locus seu montes carvaxorum”, llugar de mates de carbayos. Tovía anguañu se la noma Los Carbayales, quedando esti nome reflexáu nel conceyu de Carbayales d’Alba y nos vestixos del campamentu romanu de Carbayales, na Peña Corona.

San Amaro ye’l santu patronu de Carbayales, del que la tradición oral cuenta qu’equí tuviera la so visión del Paraísu Celestial, nel llugar concretu de la era de Carbayales, lo que ye agora’l cementeriu. En conmemoración construyóse, alredor del sieglu VI, una ermita dedicada al santu romeru. Con diferentes ampliaciones y reformes esta ermita aportó hasta’l sieglu XIX. La que vemos agora ye de factura reciente.

Del sieglu siguiente ye la construcción de la ilesia visigoda de San Pedro de la Nave, a unos siete kilómetros de Carbayales. Alredor d’ella tamién esiste la lleenda de tresmisión oral de los santos barqueros San Illán y Santa Basilisa.

De los sieglos XII y XIII ye la construcción del castiellu d’Alba, que tanta importancia va tener a lo llargo de los siguientes años na defensa y na hestoria d’esta comarca. Tamién nesta época los Caballeros del Temple llevanten una ilesia fortaleza xunto al negrillu de l’aparición de Nuestra Señora d’Árboles.

Esti milagru tuvo llugar nel sieglu X, nel tiempu de mayores enfrentamientos ente moros y cristianos. Yá d’aquella pudiera ser que se llevantara una ermita baxo esta advocación. La ilesia del sieglu XII sirvió de Sé parroquial hasta l’empiezu del sieglu XVIII, baxo la titularidá de San Pedro Apóstol. Dientro tenía la Capiella de les Apariciones, na que se veneraba la imaxen de la Virxen d’Árboles.

Carbayales esiste yá dende’l sieglu XV, xunto con Alba. Por Carta Real del 25 de marzu de 1434, la Tierra d’Alba, coles sos dos villes, Carbayales y Alba, y los sos pueblos, pasa a propiedá de don Álvaro de Luna, que-y la cede a un sobrín del mesmu nome. Quince años más tarde, Enrique IV crea’l Condáu d’Alba y Liste (Aliste), otorgando la titularidá a don Enrique Enríquez de Guzmán, de los Almirantes de Castilla, qu’obtuviera estes tierres en permuta con don Álvaro de Luna.

Carbayales pasa asina a ser la capital del pequeñu Estáu –asina se lu llama d’avezu- y la Tierra d’Alba va funcionar en réxime de señoríu hasta finales del sieglu XIX. Los bordaos carbayalinos

Dende’l sieglu XVI tiense noticia de lo reputaos que yeren los bordaos y los trabayos artesanales de Carbayales. En xeneral, a bien de xente-y pues falar de la Tierra d’Alba y dicite que nada sabe d’ella pero, de siguío, mentar l’arte tradicional del bordáu y refirilo directo a los bordaos carbayalinos.

Por mor d’esti bordáu, el traxe típicu de la muyer d’esta tierra obtuvo, en fecha tan reciente como 1984, el primer premiu del Festival Folklóricu Mundial de Baviera, un marcu impresionante nel que s’amuesen les tradiciones costureres de mediu mundu. Asina d’impresionante ye esti vistíu y de milenaria la tradición que lu fai posible.

Diz una copla popular: “El traje de Carlinda / costó cien reales / que pagaron los duques / a La Corrales / y el de Teresa / primoroso en colores / a La Guardesa”. Nesti momentu, el total de la indumentaria que lleva encima d’ella un muyer carbayalina, ronda los seis mil euros. Pero llévase puesto’l meyor pañu de la salmantina Béjar, a los pies de la xerra de Francia, doraes llentexueles trayíes de Cataluña y zapatos valencianos. Y, al delláu d’ello, les manes d’una xente que supo facer llegar hasta los nuestros díes una tradición que, cuenta la lleenda, les costureres La Guardesa y La Corrales, de les que fala la copla, crearon. Y la so creación, la “rosa picada”, continúa siendo’l bordáu estrella.

Amás de ser el traxe típicu de les grandes celebraciones, l’ocho de septiembre pue visitase La Virxen d’Árboles pa vela engalanada lluciendo la elegancia del traxe d’esta tierra.

La riba baxa del Esla

Baxando pela Tierra de Tábara, tamién na riba del Esla, éntrase na Tierra d’Alba. Zona de transición nes construcciones: pizarra y teya, y piedra y adoba. Un paisaxe de pequeñes llombes cruciaes de caminos qu’algamen los cumales de la xerra Roldana y de la xerra de Cantadores, con elevaciones que malapenes ronden los ocho cientos metros y una toponimia menor que recuerda’l so pasáu de pueblos repoblaos por mozárabes –como ye’l casu de Marquiz d’Alba.

L’antigua Ruta de la Plata N-630 que nesti puntu baxa pela riba izquierda del Esla, garra’el desvíu de Tábara y treviesa’l ríu pa entrar n’Alba per tierres del conceyu de Perilla de Castro. Una enorme mata boscosa xune los conceyos d’Olmillos de Castro y Santa Eufemia del Barco, por más que’l restu de la tierra recuerde les más de les veces el paisaxe que siguiremos viendo hasta’l Planalto Portugués de les tierres de Miranda.

Nes inmediaciones de Santa Eufemia del Barco afáyase una pequeña xoya de l’arqueoloxía civil moderna: la ponte de Los Cabriles o viaductu Martín Gil, qu’entró en serviciu nel añu 1953. La reputación del llugar dá-yla la bóveda central de la construcción, nel so tiempu el más grande arcu d’hormigón armáu del mundu.

L’ultimu requexu de la riba del Esla, agüesmestes col Aliste, fórmenlu los conceyos de Manzanal del Barco y Carbayales d’Alba, los de mayor población y nos que s’asienten dellos de los pocos llugares de turismu rural que s’afayen na rodalada. Nel propiu Carbayales tien llugar la celebración de la fiesta de La Puchera, un homenaxe a la pataca y que, nel tiempu de la so collecha, celébrase prendiendo fogueres nes que se cuecen y comen con bacalao.

Pero la romería de referencia na comarca tien llugar el primeru mayu na ermita de la Virxen del Puertu, a les afueres a Llosacio d’Alba, l’otru gran conceyu d’esta tierra. Quedando tamién, d’esta parte de la riba del Aliste, los pequeños conceyos de Llosacín, Vegalatrave y Videmala.

Una tierra, en xunto, pa visitar en primavera. Pero na que’l tiempu de seronda dexa los sos meyores colores. Les agües del Esla y del Aliste, tresformaes pol embalse de Ricobayo, sírven-y de muralla y de frontera.




<< Volver al llistáu